Història

Dels orígens a l'Edat Mitjana


El terme de Vallirana es troba situat a les serres d'Ordal, dins el massís del Garraf. A la part més alta del sector muntanyenc hi ha un gran nombre de coves i avencs, algunes de les quals, com la Cova Bonica, Sota Penya i la Fou de Montaner, van ser habitades en època neolítica (4100-3600 aC). El Museu d'Arqueologia de Catalunya conserva diversos objectes ceràmics procedents de la Cova Bonica.

Fora d'això, no hi ha cap més referència històrica del poblament del terme anterior a l'edat mitjana. Tanmateix, l'origen del topònim Vallirana pot remuntar-se a l'època romana, com a derivació de l'antropònim Valerius, que deu correspondre, probablement, al nom del propietari d'una vil·la o hisenda del Baix lmperi.

L'Edat Mitjana


La notícia més antiga que es conserva en relació a Vallirana és un document de l'any 904 que detalla la donació de la capella de Sant Silvestre per part del bisbe de Barcelona Teodoric a l'abat de Sant Cugat. El nom de Vallirana (Valleriana) apareix esmentat per primer cop en el Cartulari de Sant Cugat, l'any 949, amb motiu de la donació d'unes vinyes. En aquella època, Vallirana era només un conjunt de terrenys agrícoles, principalment vinyes, que formava part del terme del castell de Cervelló sota la condició administrativa de quadra (una mena de jurisdicció semiautònoma). 

El 1262, Guillem ll de Cervelló va fundar l'hospital d'Olesa de Bonesvalls, com a lloc d'acollida dels viatgers que recorrien l'antic camí de Vilafranca a Barcelona, que passava per Olesa i Sant Boi, i el va dotar amb els drets que posseïa sobre els homes i masos de Vallirana. Durant el segle XIV l'hospital, administrat pel bisbat de Barcelona, adquirí la plena jurisdicció de la quadra de Vallirana i la va mantenir durant gairebé 500 anys. En el decurs d'aquest segles la població de Vallirana era força escassa. El cens de 1365-1370 esmenta un total de 25 focs (llars), 17 de les quals situades en terres d'Humbert de Vilafranca, i 8 pertanyents al monestir de Sant Cugat.

Els segles XV, XVI i XVII


Des de la segona meitat del segle XIV i tot al llarg dels segles XV i XVI, Catalunya va patir els estralls d'epidèmies i guerres dins un llarg període de decadència econòmica i demogràfica a tot el país. Al terme de Vallirana, poblat per uns pocs masos dispersos, els efectes degueren ser menors. Tot i així, el cens de 1533 comptabilitza a Vallirana només 11 caps de casa: Pere de la Llibra, Joan Campderròs, Bertomeu Bogunyà, en Joan, blanquer, Antoni Rovira, Matheu Muntaner, Antoni Julià, Antoni Presas, Nicolau Campenar, Bernat Romagosa i Jaume Balle.

A partir del segle XVI va començar a afermar-se el paper de les municipalitats, alhora que el poder senyorial, tot i mantenir la jurisdicció i el lligam feudal, tendeix a afeblir-se. L'organització municipal es canalitzava a través de l'assemblea veïnal, presidida pel batlle.

El segle XVIII


A partir de 1714, la nova administració borbònica va suprimir l'autonomia de les municipalitats i va introduir un nou règim d'ajuntaments on el batlle era nomenat pel titular de la jurisdicció senyorial, en el cas de Vallirana, pel bisbe de Barcelona com a senyor de l'hospital d'Olesa de Bonesvalls. És, però, a partir d'aquells anys que Catalunya inicià una etapa de ràpida recuperació que a Vallirana es traduí en un progressiu augment de la població. El 1718 es comptabilitzaven al terme 178 ànimes.

La construcció de la carretera de l'Ordal a partir de la segona meitat del segle XVIII és un dels fets històrics més transcendentals de la història de Vallirana. Fins aquell moment la població es reduïa a un conjunt de masies disperses pel terme, centrades per l'antiga església de Sant Mateu, situada prop de la masia de can Julià. A partir del 1776 comencen a edificar-se les primeres cases a banda i banda de la carretera i es formen els primers carrers perpendiculars com el de la Riera o el de l'Església. El creixement demogràfic va ser força intens: el 1787 la poblacló arribava als 261 habitants. Segons dades de l'Ajuntament de l'època, Vallirana comptava amb dotze masies, a més del petit agrupament urbà de la carretera, dos hostals i dos molins de farina.

L'agricultura era bàsicament de secà, dedicada sobretot al blat, la vinya i l'olivera. Hi havia dotze parells de bous i diversos ramats de cabres, la llet de les quals es comercialitzava a Barcelona. És curiosa la descripció que el mateix Ajuntament fa de la gent de Vallirana, «gente medianamente acomodada (..) y quieta». Per les visites pastorals documentades a l'Arxiu Diocesà, sabem que hi havia una església pública dedicada a Sant Mateu, sufragània de Cervelló, i dues capelles: la de Sant Silvestre i la de Sant Francesc del Lledoner.

Els segles XIX i XX


Fruit de l'onada expansiva de la segona meitat del segle XVII, va ser la construcció d'un nou temple parroquial dins el nucli urbà, enllestit el 1804, dependent de la parròquia de Cervelló fins al 1851. Vallirana va viure amb intensitat la Guerra de la lndependència (1808-1814) i els seus voltants van ser escenari de diverses accions bèl·liques del general Manso contra els francesos. El 1823 va ser assassinat prop de la carretera el bisbe de Vic, probablement a mans d'un escamot liberal.

A partir de la segona meitat del segle XIX s'inicia el procès d'industrialització del municipi, l'economia del qual s'havia reduït fins aleshores en l'agricultura, sobretot la vitivinícola (337 hectàrees de vinya el 1881). L'activitat industrial es va centrar en el sector tèxtil, agrupat als voltants del carrer de la Riera, la fabricació de cal, guix i ciment i les mines de plom. El 1887, el cens de Vallirana assolia els 1.517 habitants, mantenint-se més o menys estable fins al 1960, entre els 1.300 i els 1.600 habitants censats.

És a partir del decenni dels seixanta que el creixement demogràfic del municipi comença a accelerar-se: la població es duplica entre 1960-1975 i gairebé torna a duplicar-se entre 1975-1990. A això cal afegir totes les vivendes de segona residència que s'apleguen a les nombroses urbanitzacions del terme i que actualment ocupen gairebé les tres quartes parts del municipi.En els darrers anys Vallirana ha sofert una notable transformació urbanística, particularment en el camp dels equipaments públics.

Darrera actualització: 24.01.2019 | 14:23
Darrera actualització: 24.01.2019 | 14:23